Aprendre per competències

Divendres passat, a l’assignatura de Característiques Organitzatives i Curriculars de les Etapes i dels Centres, varem fer algunes de les exposicions del treball grupal i varem veure que en el camí per a arribar a la tan anhelada inclusió, la integració havia estat un pas previ necessari. De la mateixa manera, en Zabala veu en l’educació tradicional un pas previ a l’ensenyament per competències i diu que la feina feta fins ara ha estat “bona i necessaria”; el que toca ara és anar avançant pel camí per a apropar-nos cada vegada més a l’ensenyament que avui dia considerem òptim. 

L’aprenentatge per competències està a l’ordre del dia, i per això ja trobem fins i tot montatges d’humor al voltant d’ell:

   

Partint de la definició de competència d’en Zabala (2007), que varem veure a l'entrada anterior, veim que existeix una estreta relació entre la significativitat de l’aprenentatge i les competències: l’aprenentage és més significatiu quan és possible aplicar-lo en diferents contextos i pot ajudar a millorar la interpretació o la intervenció en totes aquelles situacions en que sigui necessari. 

Com que no podem preveure totes les situacions amb les que es trobaran els alumnes al llarg de la seva vida, ensenyar per competències té l’objectiu de que aprenguin esquemes d’actuació i la seva selecció i posada en pràctica en diferents contextos generalitzables. Això, precisament, es treballa a dues de les activitats que vaig comentar a l’entrada anterior que varem fer amb una professora. En Zabala (2007) ens diu que les estratègies d’entrenament de molts d’esports d’equip ens poden ser útils per a comprendre les idees generals sobre com ha de ser l’ensenyament de competències i el paper que en ell tenen els esquemes d’actuació i que, per a que un alumne arribi a ser competent, l’ús dels esquemes d’actuació hauran de ser estratègics, es a dir, que no és possible ser competent si l’aprenentage dels components ha estat només mecànic; els alumnes han de saber aplicar en cada cas l’estratègia més adient. 

Diu en Zabala (2007) que un ensenyament de competències per a la vida exigeix la creació d’una àrea específica per a tots els components de caràcter metadisciplinar, que permeti la reflexió i l’estudi teóric i, al mateix temps, el seu aprenentatge sistemàtic en totes les àrees. Altra possible solució que proposa és que totes les àrees «s’impregnin» de manera transversal dels continguts de caràcter general relacionats amb tòpics no disciplinars. Nosaltres, analitzant a classe els objectius d’etapa del currículum, varem veure que en la teoria això s’hauria d’estar fent ja, peró en Zabala (2007) comenta que en la pràctica aquestos objectius queden molt limitats perquè no son continguts avaluables. De totes maneres, com vaig dir a la meva entrada anterior, crec que pel mer fet de viure estam aprenent competències perquè una persona no viu aïllada i té persones al seu voltant de les que pot aprendre; i avui dia els alumnes passen moltes hores a l’institut i estan en contacte amb professors, i nosaltres, com a professors, som models amb pates per als alumnes. 

En Zabala (2007) parla de que és necessària l’existència d’un espai per a la reflexió sobre allò que s’aprèn dins de l’horari escolar. Jo estic totalment d’acord amb això i sé que és molt útil, perquè a les classes d’idiomes això ja es fa. Pot semblar que no té res a veure una classe d’idiomes amb una classe d’institut i, evidentment, són situacions d’ensenyament diferents, però les classes d’idiomes han patit també l’escola tradicional i han donat el salt a noves metodologies més funcionals, on de veritat s’aprèn a parlar una llengua. Crec que no hauriem de donar l’esquena a això, perquè potser podem aprendre molt del seu camí. Soc completament conscient de que les escoles d’idiomes són molt més lliures, no tenen la pressió d’un currículum tan carregat i no es tracta d’educació obligatòria; però en el punt que ens trobem crec que hem d’aprofitar una metodologia alternativa que pugui portar a aprendre per competències. No parlo a nivell de tot el sistema perquè els pedagogs han teoritzat ja molt sobre aoxò i tenim les limitacions polítiques i socials; parlo de que potser a nivell individual, de voler aportar el nostre gra de sorra, podem prendre nota de cara a les nostres classes. 

Una altra banda on m’he trobat que es dedica un espai a la reflexió és a Cuba. Com es veu a l’artefacte, que és una fotografía d’una fotografia que vaig fer allà d’un horari d’una escola de primaria, hi ha un temps dedicat al debat i a la reflexió. No ocupa molt de temps, però ja és més del que tenim aquí.

http://instagram.com/p/u7v5mWsVYI/