Currículum i competències básiques

Després de donar-li moltes voltes, en Zabala (2007) arriba a la següent definició de competència en l’àmbit educatiu: “La competencia ha de identificar aquello que necesita cualquier persona para dar respuesta a los problemas a los que se enfrantará a lo largo de su vida. Por tanto, competencia consistirá en la intervención eficaz en los diferentes ámbitos de la vida mediante acciones en las que se movilizan, al mismo tiempo y de manera interrelacionada, componentes actitudinales, procedimentales y conceptuales”. A més, ens diu que els components de les competències es centren generalment en els camps del saber, del ser i del saber fer; que les competències escolars han d’abastar l’àmbit social, interpersonal, personal i professional; i que les competències i els coneixements no són antagònics, ja que qualsevol actuació competent sempre implica l’ús de coneixements interrelacionats amb habilitats i actituts.

Però existeix un problema a l’hora d’aplicar un ensenyament basat en les competències bàsiques, i és que: “El curriculo acaba siendo un instrumento sobrecargado y de dificil cumplimiento en las planificaciones y en las programaciones de aula, lo que provoca la frustración del profesorado” (Zabala, 2007). El consell d’en Zabala és que separem els continguts dels curriculum en bàsics imprescindibles i bàsics desitjables; que comencem pels primers i, si hi ha temps, ja passarem als segons.

Pel que havia vist durant la meva vida com a estudiant d’institut, jo pensava que el professor tenía la llibertat de selecccionar el que donava a les seves classes - vaig tenir molts de professors que a principi de curs ens deien que, si podiem, tornéssim el llibre de text a la llibreria, perquè no l’anavem a fer servir-, que és el que reclama Felipe Zayas a la seva entrada de blog "¿El libro de texto es el currículum?"; però una professora d’aquest màster ens va dir el primer dia de classe que com a professors no podriem fer “el que vulguesim” i que hi ha uns continguts, que son molt abundants, que haurem de donar perquè la llei així ho diu. Aquesta darrera visió d’haver de complir el curriculum amb rigorositat és el que aclapara a l'autor del blog Profesor en la secundaria a la seva entrada de blog "La maldición del currículum".

De vegades, sé que hi ha professors que s’han de cenyir al que impossa el curriculum i el llibre de text perquè des del seu departament també l’hi ho impossen. Ja vaig explicar als meus companys un dia a classe el cas d’una amiga meua que és professora,  a la qual no li deixen sortir-se del llibre de text perquè els alumnes han d’aprovar a final de trimestre un exàmen teóric, que és igual per a tots els grups d’un mateix curs. A més, com que els alumnes estan acostumats a subratllar el llibre a totes les assignatures, els hi costa molt acceptar cap tipus d’activitat complementària. Per tant, hem d’anar poc a poc i començar reeducant a l’alumnat –i als pares- per a que s’acostumi a deixar de ser un element passiu.

Les competències i els coneixements no estan renyits, com diu en Zabala (2007). En el cas de l’assignatura que impartiré jo, llengua castellana i literatura, ambdós van de la mà, perquè la llengua és l’element bàsic per a conviure en societat i per a arribar a assolir moltes de les competències bàsiques. La literatura, com ja vaig dir a una entrada de blog anterior, potser no sembla tan útil  –paraula que tant li agrada a en Zabala- de cara a les competències, però ara sé que també pot ajudar molt als alumnes a que aprenguin a enfrontar situacions de la vida, ja que un dels objectius d’àrea del currículum és que els alumnes aprenguin de la vida a través de la literatura, de les experiències viscudes per altres persones. Escrivint això caic en que potser per això a català ens feien llegir tants de llibres sobre vides d’adolescents que, normalment, aprenien dels seus errors.

http://instagram.com/p/uu3D4jMVW5/

Sempre he pensat que alguns dels recursos que m’ha donat ser monitora de temps lliure i professora d’espanyol per a estrangers –la gran majoria d’ells, sense el cul aferrat a una cadira, com insisteix que ha de ser l'educació en Pedro Villarrubia a la seva entrada de blog Maldito currículo- em podrien servir a l’hora de ser professora de secundària, i sembla que és veritat, perquè totes les dinàmiques i algunes de les activitats que hem fet de moment al màster, jo ja les coneixia per una banda o per l’altra.

Amb n’Antonia Campillo hem vist activitats per a aprendre a solucionar conflictes i ens ha dit que la tutoria i l’alternativa a religió són bons espais per a realitzar aquestes activitats. Em sembla un material molt útil que s’ha d’aprofitar, però la frustració del professor de la que parla en Zabala sempre estirà present, perquè hem de ser realistes: l’escola no pot preparar per totes les situacions que cada alumne -divers- es trobarà a la vida. Com diu en Roger Schank s’aprèn practicant; i bona part d’aquest aprenentatge pràctic s’aprèn pel mer fet de viure, fora i dins de l’escola. De la vida en sí, s’aprèn moltíssim.  En la idea clau 6 del llibre Educar en la adolescencia, l’autor, Jaume Funes, ens diu que es necessari que els adolescents experimentin i que aprenguin d’aquesta experimentació –acompanyats dels adults-. Les competències també s’aprenen cometent errors. Suposo que l’educació pretén accelerar aquest aprenentatge.

En Zabala diu que s’ha d’arribar, mitjançant les competències, a formar persones ideals. A jo aquesta afirmació em fa una mica de por, perquè... ideal per a qui? A més, com no parem de repetir a aquest màster, som diversos; i hem de continuar sent-ho. Si realment el professor no és un instructor sinó un guía, cadascú arribarà a la seva pròpia “idealitat”, que ens pot agradar més o menys. Una altra cosa en la mateixa direcció que diu en Zabala (2007) és que el terme competència indica el mode en que una persona actua per a realitzar les tasques de manera excel·lent. Excel·lent? Quina pressió. Amb saber enfrontar-se a les situacions jo crec que ja tenim bastant guanyat, a més de que tornem al la pregunta d’abans: per a qui? Cadascú pot tenir una manera excel·lent de solucionar un conflicte, o com resolguis un conflicte pot ser no excel·lent, però l’has resolt.

El rol del professorat

A l’escola tradicional, on el professor és l’única font del coneixement i on l’alumne té un paper passiu, les tasques del primer son reduïdes i sempre les mateixes: explicar els continguts a classe a partir del llibre de text; demanar deures, per l’endemà corregir-los; demanar treballs amb els quals, normalment, l’alumne no aprèn res; i preparar i corregir els examens. Aquest model de professor seria el que Alec Couros anomena Typical Teacher Network i és aquell que només aprofita informació del currículum, d’altres professors, dels medis de comunicació, de la comunitat i d’arxius que troba a la xarxa per a reciclar-se i per a preparar els materials dels alumnes.

Amb l’introducció de les noves tecnologies a la vida diaria tant d’alumnes com de professors, i volent redirigir l’educació cap a l’escola constructivista, el rol del professor canvia; ara ja no és el protagonista en l’aprenentatge sinó un guía en l’educació dels alumnes. Amb aquest canvi es podría pensar que el professor haurà de treballar menys per a preparar les classes, però passa precisament tot el contrari: amb l’introducció de l’escola constructivista i de les TIC a les aules el rol del professor es fa més complex. Aquest model de professor seria el que Alec Couros anomena The Networked Teacher i és aquell que no només agafa informació de tots els elements referits en el cas del Typical Teacher Network sinó que s’interrelaciona amb ells i, a més d’amb ells, amb totes o moltes de les possibilitats que li ofereixen les TIC –a la entrada de blog “Teaching in Social and Technological Networks”, en Simons ens explica les tasques dels “nous professors”-. El Networked Teacher fa que els alumnes també participin de tots aquestos recursos, enriquint així els materials per a l’aprenentage; i és que no podem desaprofitar el coneixements tecnonlògics que tenen els alumnes avui dia, perquè la tecnologia, a més de per l’oci, també serveix per aprendre.

http://instagram.com/p/uSs2jvsVXY/

El pedagog italià Francesco Tonucci, qui va donar una conferència molt interessant el passat divendres a la UIB, diu que manar deures –una de les feines típiques del professor tradicional- per a fer a casa és un motiu de desigualtat, ja que no tots els alumnes tenen una familia que els hi doni suport educativament. Així, el professor haurà de perdre aquesta tasca, però, com hem dit, rebrà moltes altres, degut a que les classes hauran de ser més dinàmiques, amb més temps per a la pràctica, fins ara reservada en forma de deures –en la majoria dels casos- per a les hores extraescolars.

Crec que un error d’aquest nou plantejament és pensar que tots els alumnes tenen un ordinador a casa seva, tenint en compte que hi ha més de dos milions de nens a Espanya que viuen sota el llindar de la pobresa. No estic diguent que un professor no hagi d’estar preparat “tecnològicament”, dic que hem d’estar preparats per a afrontar diferents situacions, i a totes elles hem d’assumir la complexitat del rol docent. No només hem de pensar que el rol del professor consisteix en posar-se al dia sobre les noves tecnologies –la tecnologia es només un dels tres pilars bàsics del model TPACK que varem veure a classe- sinó que ser professor avui dia implica tot el que diu en Santos Guerra a la seva entrada de blog “Ser docente (I)”.

Finalitats de l'educació

Durant aquestes dues setmanes de classes que portem al màster, gairebé a totes les assignatures hem parlat de la necessitat d’enderrocar l’escola tradicional –que tots coneixem- per donar pas a una escola de caire constructivista; una escola menys selectiva i propedèutica, on tots els alumnes puguin aprendre a viure en societat i a ser individus crítics, amb poder de decisió, i on el professorat prengui la funció de mer orientador de l’alumnat en el seu camí cap a la pròpia realització personal de cadascun.

Aplicar el model constructivista ve acompanyat de diverses dificultats, ja que no tenim al país els medis necessaris –professorat preparat, suficients centres, etc.- degut a que tampoc tenim l’interès dels que governen –la prova està en la LOMCE, que significa un pas enrere respecte al que ja teniem, i en la seva necessitat de llevar l’assignatura d’Educació per a la ciutadania i els drets humans-, perquè una societat “educada” és molt més difícil de gestionar que una societat “d’ovelles”. Dit això, vull aclarir que, malgrat tot, pens que la nostra no és una societat d’ovelles –som “uns parats”, però no ovelles-, i, per tant, les famílies i l’educació han demostrat que estan preparades per formar individus crítics. De totes maneres, està clar que no ens hem de conformar amb el que tenim i hem d’intentar aconseguir un sistema educatiu que arribi a tots els alumnes –com pretèn l’educació inclusiva, que suposadament ja funciona als nostres centres-. 

Quan en Zabala diu que “la escuela se ha reducido a un simple instrumento [...] en el camino hacia la universidad” (2007:22-23) té raó i, de fet, molta gent fa una carrera universitària perquè és el que toca, perquè socialment està ben vist –per la importància que li donem als sabers teòrics-, quan, potser, en realitat saben que per arribar a allò que es volen dedicar en la vida no calen estudis superiors. 

http://instagram.com/p/uDmwoZMVco/

D’altra banda, no comparteixo amb en Zabala (2007) que totes les competències apreses a l’escola hagin de ser útils –en aquest cas, gairebé tota la literatura, per posar un exemple, quedaria fora del curriculum i, sincerament, crec que la cultura general i l’incentiu a la passió per la lectura és molt important al món on vivim- ni aquest discurs que fa de vegades sobre formar professionals obedients i submisos, al més pur estil nord-americà –potser no és el seu objectiu dir això, però així ho transmet-. Això darrer xoca amb el que jo tenia entès que voliem: volem formar –i ho repeteixo un cop més- inividus crítics, lliures, que sàpiguen enfrontar-se a la vida i que tinguin poder per a decidir el que volen; no volem que tothom pensi de la mateixa manera i que la població es converteixi en un exèrcit al servei dels poderosos. 

Com que ens estem formant per ser professors ara tenim una gran responsabilitat –més- a sobre i hem de lluitar per a que es doni la trasnformació real de l’educació, posant el nostre gra de sorra. Un bon pas per començar és plantejant-nos, d’entrada, què volem com a professors. 

:)

Hola!

Amb aquesta entrada queda inagurat el meu blog d l'assigantura de Processos i contextos educatius. Aquí aniré reflexionant sobre el que aprenguem amb la professora Gemma Tur i espero que sigui una experiència ben profitosa.

Abans de res, em presentaré ràpidament: el meu nom es Alba, soc llicenciada en Filologia Hispànica per la Universidad Complutense de Madrid -a més estic acabant un màster d'Estudis fònics pel CSIC- i, com és evident, m'he matriculat en aquest màster per intentar ser professora algún día -dic intentar perquè tots sabem que ara no és fàcil aconseguir una plaça-.

Na Gemma va parlar l'altre dia de la necessitat de transformar el sistema educatiu i que una eina necessària per fer això són les noves tecnologies. Potser sí s'ha de reformular una mica el sistema educatiu, però crec que els bons professors que a més de fer-te memoritzar també et fan pensar i aprendre ja existixen -i no crec que siguin només els que m'he trobat jo- i crec que hem d'aprendre molt d'aquesta gent i, al menys jo, donar-lis les gràcies; perquè si no fos per ells, jo no siria qui soc ni m'interesaria ara el món de l'educació. Dels professors que, com diu el company Toni Sánchez-Tirado al seu blog, ens han fet repetir les lliçons com a "papagayos", per suposat, no hem d'aprendre una altra cosa més que això no pot continuar passant a les aules. 

El error del sistema educativo de l'il·lustrador polonès Pawel Kuczynski.

Personalment, crec que no es necessari posar davant dels adolescents un ordinador per guanyar la seva atenció i interès, i que es poden fer classes on s'aprengui i on es disfruti amb un foli i un bolígraf; tot depèn del professor i dels seus recursos. Està clar que les noves tecnologies són un recurs més que s'ha de tenir en compte, però no hem de perdre el nord i aferrar-nos a elles com si fossin infalibles. Potser algú pensa que estic exagerant, i jo ara no puc parlar massa del sistema educatiu de Balears perquè els darrers vuit anys he viscut a Madrid i ara mateix conec millor el sistema d'aquesta comunitat que el de la nostra, però precisament a Balears crec que l'hemeroteca del darrer any em donarà la raó si dic que exagerada és l'obsessió que es té ara amb l'anglès, i d'altra banda, en el cas de Madrid al menys, amb les noves tecnologies: a cada institut volen tenir un ordenador per alumne, una tablet per alumne, una llançadora espacial per alumne... De veritat cal? Està bé poder accedir amb més facilitat que abans a una pantalla on veure un vídeo, però com he dit, no hem de perdre el nord. Es veritat que les TIC estan presents a la nostra vida diaria, però com elles, ens envolten moltes altres coses que no em d'oblidar, com per exemple el medi ambient, a la que tant perjudica el ràpid avanç de la tecnologia, com ja comenta la companya Carme Ramis al seu blog.

Tot i que el paràgraf anterior sona a que estic completament en contra d'aplicar les TIC a l'educació, no és així, i estiré encantada d'aprendre nous recursos a aquesta assignatura de Processos i contextos educatius. Poca cosa més a dir... Benvinguts i comencem!