Una nova visió

Aquesta és la darrera entrada de bloc de l’assignatura de Processos i contextos educatius i hem de reflexionar sobre com ha canviat la nostra visió de l'educació a partir d'aquestes nou sessions i dels treballs derivats d’elles. Està clar que hem après moltíssim, i el més interessant és que aquesta assignatura ha complementat a d’altres i d’altres han servit per reforçar i entendre millor aquesta assignatura. Això ha resultat molt profitòs i és la mostra de que un enfocament globalitzador de l’educació, del que hem parlat a partir de la lectura del llibre d’en Zabala i Arnau, és més eficient que el sistema de matèries aïllades que tenim als centres. 

Crec que una cosa molt valuosa que em porto d’aquesta assignatura és el fet d’haver-li perdut la por i trobar-li sentit a fer servir les noves tecnologies en l’educació. A més, hem conegut diferents eines que podem utilitzar amb els alumnes i hem experimentat que el Twitter és una font inesgotable de recursos per a nosaltres. De totes maneres, segueixo pensat que, com vaig dir a l’entrada de presentació, es poden fer moltes coses atractives, interessants i amb les que es treballi per competències –que es poden combinar amb l’ús de les noves tecnologies- amb un paper i un bolígraf.  

En aquest espai he après, i m’ha agradat, la idea d’avaluar els alumnes a partir d’un element propi que hagin creat ells, en lloc de a partir d’un examen o un treball que reprodueix allò que ha dit prèviament una altra o unes altres persones. Això em recorda un treball que vaig fer a 2n d’ E.S.O. amb dos companyes, que consistia en triar un número de poemes, que ens va dir la professora, d’un llibre que recollia poemes d’amor de diferents poetes i fer una descripció amb les nostres pròpies paraules i un dibuix del que enteniem de cada poema. Recordo que em va agradar molt fer aquest treball –tant que encara el conservo- i ara soc conscient que sempre és més enriquidor crear que reproduir. 

En aquest cas, per a aquesta darrera entrada, hem hagut de fer un montatge amb el Photo Peach transmetent què és el que volem com a professors ara que hem cursat aquesta assignatura. Resulta curiós que quan varem haver de fer això mateix el primer dia de classe, no ho varem plantejar del tot malament -crec jo-; sense voler –o perquè la nostra experiència com a alumnes ens ho demanava- ja voliem una escola menys tradicional. És per això que –amb el permís de la Carme, que en aquesta ocasió no està al mateix grup- hem aprofitat allò fet a principis d’octubre com a començament del nou montatge i, després d’això, hem afegit tot allò que ara, amb més coneixement de causa, volem, aprofitant les fotos d’Instagram que hem fet per a l’assignatura.

http://photopeach.com/album/14vcj4o

Aquesta assignatura m’ha fet reflexionar sobre el sistema educatiu. Jo tenia clar que no funcionava, però no tenia ni els recursos ni la informació necessària per a jutjar-lo. Avui dia ja comprenc què s’ha de canviar, què no podem continuar perpetrant i cap a on hem d’anar –dins del que ens permetin-. 


M’ha agradat “conèixer” al senyor Zabala, tot i que no m’agrada massa com escriu; crec que és molt necessari sentir-lo parlar per arribar a entendre el seu llibre. Vull tancar aquesta assignatura amb un vídeo seu, ja que ens ha acompanyat en aquest camí. Poso només la primera part d’una de les seves conferències, però aquesta ens portarà a veure les altres.




 

#edubateMA

Quan, el primer dia de classe, na Gemma ens va dir que per a la seva assigantura haviem de fer servir Twitter i Instagram em vaig espantar; jo no havia utilitzat mai cap de les dues eines i tampoc sentia cap curiositat per elles. La veritat és que les primeres experiències varen ser una mica estressants ja que tardava mitja hora en twittejar qualsevol cosa i vaig haver de demanar a la meva familia que em deixés descarregar-me l’Instagram als seus mòbils, perquè el meu no té suficient memòria. Per sort, amb pràctica tot es domina, sempre tens algú prop que et deixa fer servir el seu mòbil per fer una foto i tenim professors que diuen veritats com a punys: 

No hi ha cap dubte de que Twitter és una molt bona eina per seguir l’actualitat en educació i, gairebé, en qualsevol tema. Els alumnes no poden viure al marge d’aquesta eina –perquè neixen ja amb les TIC sota el braç, com mostra el següent video- tan valuosa i nosaltres hem d’ensenyar-lis a aprofitar-la i a utilitzar-la amb responsabilitat. De totes maneres, per jo és massa informació la que et proporciona Twitter. Quan de temps al dia has de dedicar al Twitter per seguir tots els temes que et poden interessar? Molt, i quan es té una capacitat d’abstracció elevada això té molt de perill –ho dic pels alumnes i per jo-.

   

En realitat, jo diria que m’han ajudat més les classes del màster que Twitter a ser conscient dels debats en educació, però Twitter té una cosa molt positiva i és que reuneix molt bé la informació per camps gràcies al sistema de hagtags i al seu caràcter obert; de manera que, en el nostre cas, ens facilita la recerca d’experiències educatives interessants, de professionals de l’educació i de materials, com per exemple: 

En quant a l’Instagram, com a futura professora de llengua, em va agradar la proposta de na Gemma de demanar als alumnes que facin fotos als escrits que trobin amb faltes d’ortografia. A més, crec que a les assigantures de Socials i Naturals es poden fer moltes activitats a través d’una eina com Instagram, i aquestes seran atractives i profitoses per als alumnes perquè els alumnes estiran treballant la matèria en qüestió; l’aplicació d’aquesta a la seva realitat, al món que els envolta; i la seva creativitat, que tant deixa de banda l’educació secundària actual i que tant important és –crec jo- per a l’èsser humà.

http://instagram.com/p/v0TDmZsVXd/

Potser les fotos que he fet per al bloc han estat una mica forçades, però crec que sempre han tingut relació amb algún aspecte tractat al text. A la primera entrada de totes, la que parlava de les finalitats de l’educació, volia fer una foto a una ovella perquè parlava de que l’Estat prefereix una societat d’ovelles que una societat educada. Em semblava que podia ser una foto original –perquè no sortirien llibres ni ordinadors- i metafòrica, però aquell cap de setmana es veu que es varen amagar totes les ovelles que hi ha prop de ca meua; cap d’elles volia debutar a Internet.

Després d’aquesta experiència tan enriquidora amb Twitter i Instagram, puc dir que crec que tenen un ús educatiu molt interessant que pot conduir a que els alumnes s’interessin per les noves tecnologies d’una altra manera, ja que veuran que poden aprendre molt a través d’elles. A més, segurament ens guanyarem a un parell –pagès- d’alumnes més de cada grup-classe només pel fet d’ampliar els horitzons de l’educació. Tot i això, segueixo insistint –ja vaig parlar d’això a una altra entrada- en el fet de que potser no tots els alumnes tindran al seu abast un mòbil on puguin descarregar-se l’Instragram -o un mòbil tan sols- ni un ordinador. És important tenir això present i no crear dependències ni complexes –per no tenir un mòbil tan bo com el de la resta- en els adolescents.

Després de tot això, només queda dir:

L'avaluació

A quart d’E.S.O. vaig tenir un professor de Geografia i Història que no avaluava com la resta dels professors que havia tingut fins al moment. Aquest ens explicava la història mundial del segle XX d’una manera molt amena, relacionant els continguts amb el món actual –de fet, teniem com a deures per casa veure cada dia el telediari- i, sempre que era possible, explicava sobre mapes. A cada classe aquest professor dedicava un temps a fer preguntes, que haviem de contestar en veu alta, del que haviem vist als telediaris i del que haviem vist fins el moment de temari. Per contestar podiem buscar al llibre, però clar, cada vegada hi havia més material i havies de saber de què estava parlant per poder anar a les pàgines on podies trobar la informació. La qüestió és que per repetició acabavem recordant una gran quantitat de continguts, dels que jo avui dia encara record una bona part, i que feia una classe molt participativa i molt inclusiva, perquè fins i tot els estudiants menys brillants acadèmicament s’interessaven per l’assignatura i s’esforçaven en intentar contestar moltes preguntes per arribar al minim de positius per a aprovar l’assignatura -i aprenien-. Potser aquesta no és una gran metodologia, però és diferent al que jo estava acostumada i en aquell moment, en que jo tenia 16 anys i sabia encara menys de pedagogia del que sé ara, em va semblar una revolució descobrir que existia una alternativa als examens, que tan poc m’han agradat durant tota la meva vida.

http://instagram.com/p/vJKrQ8MVQq/

En aquest màster estam aprenent i aprendrem noves metodologies i formes d’avaluar, i davant d’aquesta perspectiva em sento animada, perquè soc la primera que desitja la caiguda del protagonisme del examens en l’educació. El mètode que estam posant en pràctica a aquesta assignatura, l’eportafoli, en un principi em va espantar una mica perquè jo mai havia seguit ni escrit cap bloc, però a base d’escriure cada setmana i de comparar-ho amb altres mètodes d’aquest mateix màster, m’ha convençut. He de dir que segueix sense entusiasmar-me escriure un bloc, però com a mètode d’avaluació em sembla interessant –especialment per les tres funcions que pot tenir un eportafoli, de les que parla en Jordi Adell (minut 5:15)-  i molt profitós –pel que ja varem parlar a una entrada anterior, de que l’educació, a més de per l’oci, també serveix per a aprendre; i aquest pot ser un dels camins-, a més de que s’estalvia paper, que falta en fa.

https://www.flickr.com/photos/26847486@N05/5287178509/in/photolist-7VLfe1-8hi2ar-4TxNW6-7x4SkM-94daYa-9e6Pvo-892qm7-9UdKTi-9tYLcc-9PmhGm-7Fs98z-7wnNp9-naipaE-5VXBdg-aXofxr-GMXQi-8b8Ffs-b7Re2D-9bbVwt-dHBNGf-njMZEQ-98kAyM-6rZ6Dg-5w6qPe-6msWVv-9Rzonf-nqLu7B-9PUpqg-2tsye-4MZyTF-7yhueE-4Qfhjs-ndCG2b-9AEkHm-888bbH-9QhtDc-aETdgM-nLQpAV-6ssJgm-9bMXSZ-84Vpn5-4TGBcn-bBUBX9-bCtPgw-b53vaK-9UnRWS-kEwdLg-88E2L9-8XSeFB-4SzSoZ

Com a futurs professors, si el nostre objectiu serà ensenyar per competències, hem de deixar enrere l’avaluació tradicional per a que l’escola deixi de ser, com diu en Zabala (2007), “una carrera de obstáculos en la que lo sustancial no es el contenido de aprendizaje, sino aprobar los examenes”. 

Aprendre per competències

Divendres passat, a l’assignatura de Característiques Organitzatives i Curriculars de les Etapes i dels Centres, varem fer algunes de les exposicions del treball grupal i varem veure que en el camí per a arribar a la tan anhelada inclusió, la integració havia estat un pas previ necessari. De la mateixa manera, en Zabala veu en l’educació tradicional un pas previ a l’ensenyament per competències i diu que la feina feta fins ara ha estat “bona i necessaria”; el que toca ara és anar avançant pel camí per a apropar-nos cada vegada més a l’ensenyament que avui dia considerem òptim. 

L’aprenentatge per competències està a l’ordre del dia, i per això ja trobem fins i tot montatges d’humor al voltant d’ell:

   

Partint de la definició de competència d’en Zabala (2007), que varem veure a l'entrada anterior, veim que existeix una estreta relació entre la significativitat de l’aprenentatge i les competències: l’aprenentage és més significatiu quan és possible aplicar-lo en diferents contextos i pot ajudar a millorar la interpretació o la intervenció en totes aquelles situacions en que sigui necessari. 

Com que no podem preveure totes les situacions amb les que es trobaran els alumnes al llarg de la seva vida, ensenyar per competències té l’objectiu de que aprenguin esquemes d’actuació i la seva selecció i posada en pràctica en diferents contextos generalitzables. Això, precisament, es treballa a dues de les activitats que vaig comentar a l’entrada anterior que varem fer amb una professora. En Zabala (2007) ens diu que les estratègies d’entrenament de molts d’esports d’equip ens poden ser útils per a comprendre les idees generals sobre com ha de ser l’ensenyament de competències i el paper que en ell tenen els esquemes d’actuació i que, per a que un alumne arribi a ser competent, l’ús dels esquemes d’actuació hauran de ser estratègics, es a dir, que no és possible ser competent si l’aprenentage dels components ha estat només mecànic; els alumnes han de saber aplicar en cada cas l’estratègia més adient. 

Diu en Zabala (2007) que un ensenyament de competències per a la vida exigeix la creació d’una àrea específica per a tots els components de caràcter metadisciplinar, que permeti la reflexió i l’estudi teóric i, al mateix temps, el seu aprenentatge sistemàtic en totes les àrees. Altra possible solució que proposa és que totes les àrees «s’impregnin» de manera transversal dels continguts de caràcter general relacionats amb tòpics no disciplinars. Nosaltres, analitzant a classe els objectius d’etapa del currículum, varem veure que en la teoria això s’hauria d’estar fent ja, peró en Zabala (2007) comenta que en la pràctica aquestos objectius queden molt limitats perquè no son continguts avaluables. De totes maneres, com vaig dir a la meva entrada anterior, crec que pel mer fet de viure estam aprenent competències perquè una persona no viu aïllada i té persones al seu voltant de les que pot aprendre; i avui dia els alumnes passen moltes hores a l’institut i estan en contacte amb professors, i nosaltres, com a professors, som models amb pates per als alumnes. 

En Zabala (2007) parla de que és necessària l’existència d’un espai per a la reflexió sobre allò que s’aprèn dins de l’horari escolar. Jo estic totalment d’acord amb això i sé que és molt útil, perquè a les classes d’idiomes això ja es fa. Pot semblar que no té res a veure una classe d’idiomes amb una classe d’institut i, evidentment, són situacions d’ensenyament diferents, però les classes d’idiomes han patit també l’escola tradicional i han donat el salt a noves metodologies més funcionals, on de veritat s’aprèn a parlar una llengua. Crec que no hauriem de donar l’esquena a això, perquè potser podem aprendre molt del seu camí. Soc completament conscient de que les escoles d’idiomes són molt més lliures, no tenen la pressió d’un currículum tan carregat i no es tracta d’educació obligatòria; però en el punt que ens trobem crec que hem d’aprofitar una metodologia alternativa que pugui portar a aprendre per competències. No parlo a nivell de tot el sistema perquè els pedagogs han teoritzat ja molt sobre aoxò i tenim les limitacions polítiques i socials; parlo de que potser a nivell individual, de voler aportar el nostre gra de sorra, podem prendre nota de cara a les nostres classes. 

Una altra banda on m’he trobat que es dedica un espai a la reflexió és a Cuba. Com es veu a l’artefacte, que és una fotografía d’una fotografia que vaig fer allà d’un horari d’una escola de primaria, hi ha un temps dedicat al debat i a la reflexió. No ocupa molt de temps, però ja és més del que tenim aquí.

http://instagram.com/p/u7v5mWsVYI/

Currículum i competències básiques

Després de donar-li moltes voltes, en Zabala (2007) arriba a la següent definició de competència en l’àmbit educatiu: “La competencia ha de identificar aquello que necesita cualquier persona para dar respuesta a los problemas a los que se enfrantará a lo largo de su vida. Por tanto, competencia consistirá en la intervención eficaz en los diferentes ámbitos de la vida mediante acciones en las que se movilizan, al mismo tiempo y de manera interrelacionada, componentes actitudinales, procedimentales y conceptuales”. A més, ens diu que els components de les competències es centren generalment en els camps del saber, del ser i del saber fer; que les competències escolars han d’abastar l’àmbit social, interpersonal, personal i professional; i que les competències i els coneixements no són antagònics, ja que qualsevol actuació competent sempre implica l’ús de coneixements interrelacionats amb habilitats i actituts.

Però existeix un problema a l’hora d’aplicar un ensenyament basat en les competències bàsiques, i és que: “El curriculo acaba siendo un instrumento sobrecargado y de dificil cumplimiento en las planificaciones y en las programaciones de aula, lo que provoca la frustración del profesorado” (Zabala, 2007). El consell d’en Zabala és que separem els continguts dels curriculum en bàsics imprescindibles i bàsics desitjables; que comencem pels primers i, si hi ha temps, ja passarem als segons.

Pel que havia vist durant la meva vida com a estudiant d’institut, jo pensava que el professor tenía la llibertat de selecccionar el que donava a les seves classes - vaig tenir molts de professors que a principi de curs ens deien que, si podiem, tornéssim el llibre de text a la llibreria, perquè no l’anavem a fer servir-, que és el que reclama Felipe Zayas a la seva entrada de blog "¿El libro de texto es el currículum?"; però una professora d’aquest màster ens va dir el primer dia de classe que com a professors no podriem fer “el que vulguesim” i que hi ha uns continguts, que son molt abundants, que haurem de donar perquè la llei així ho diu. Aquesta darrera visió d’haver de complir el curriculum amb rigorositat és el que aclapara a l'autor del blog Profesor en la secundaria a la seva entrada de blog "La maldición del currículum".

De vegades, sé que hi ha professors que s’han de cenyir al que impossa el curriculum i el llibre de text perquè des del seu departament també l’hi ho impossen. Ja vaig explicar als meus companys un dia a classe el cas d’una amiga meua que és professora,  a la qual no li deixen sortir-se del llibre de text perquè els alumnes han d’aprovar a final de trimestre un exàmen teóric, que és igual per a tots els grups d’un mateix curs. A més, com que els alumnes estan acostumats a subratllar el llibre a totes les assignatures, els hi costa molt acceptar cap tipus d’activitat complementària. Per tant, hem d’anar poc a poc i començar reeducant a l’alumnat –i als pares- per a que s’acostumi a deixar de ser un element passiu.

Les competències i els coneixements no estan renyits, com diu en Zabala (2007). En el cas de l’assignatura que impartiré jo, llengua castellana i literatura, ambdós van de la mà, perquè la llengua és l’element bàsic per a conviure en societat i per a arribar a assolir moltes de les competències bàsiques. La literatura, com ja vaig dir a una entrada de blog anterior, potser no sembla tan útil  –paraula que tant li agrada a en Zabala- de cara a les competències, però ara sé que també pot ajudar molt als alumnes a que aprenguin a enfrontar situacions de la vida, ja que un dels objectius d’àrea del currículum és que els alumnes aprenguin de la vida a través de la literatura, de les experiències viscudes per altres persones. Escrivint això caic en que potser per això a català ens feien llegir tants de llibres sobre vides d’adolescents que, normalment, aprenien dels seus errors.

http://instagram.com/p/uu3D4jMVW5/

Sempre he pensat que alguns dels recursos que m’ha donat ser monitora de temps lliure i professora d’espanyol per a estrangers –la gran majoria d’ells, sense el cul aferrat a una cadira, com insisteix que ha de ser l'educació en Pedro Villarrubia a la seva entrada de blog Maldito currículo- em podrien servir a l’hora de ser professora de secundària, i sembla que és veritat, perquè totes les dinàmiques i algunes de les activitats que hem fet de moment al màster, jo ja les coneixia per una banda o per l’altra.

Amb n’Antonia Campillo hem vist activitats per a aprendre a solucionar conflictes i ens ha dit que la tutoria i l’alternativa a religió són bons espais per a realitzar aquestes activitats. Em sembla un material molt útil que s’ha d’aprofitar, però la frustració del professor de la que parla en Zabala sempre estirà present, perquè hem de ser realistes: l’escola no pot preparar per totes les situacions que cada alumne -divers- es trobarà a la vida. Com diu en Roger Schank s’aprèn practicant; i bona part d’aquest aprenentatge pràctic s’aprèn pel mer fet de viure, fora i dins de l’escola. De la vida en sí, s’aprèn moltíssim.  En la idea clau 6 del llibre Educar en la adolescencia, l’autor, Jaume Funes, ens diu que es necessari que els adolescents experimentin i que aprenguin d’aquesta experimentació –acompanyats dels adults-. Les competències també s’aprenen cometent errors. Suposo que l’educació pretén accelerar aquest aprenentatge.

En Zabala diu que s’ha d’arribar, mitjançant les competències, a formar persones ideals. A jo aquesta afirmació em fa una mica de por, perquè... ideal per a qui? A més, com no parem de repetir a aquest màster, som diversos; i hem de continuar sent-ho. Si realment el professor no és un instructor sinó un guía, cadascú arribarà a la seva pròpia “idealitat”, que ens pot agradar més o menys. Una altra cosa en la mateixa direcció que diu en Zabala (2007) és que el terme competència indica el mode en que una persona actua per a realitzar les tasques de manera excel·lent. Excel·lent? Quina pressió. Amb saber enfrontar-se a les situacions jo crec que ja tenim bastant guanyat, a més de que tornem al la pregunta d’abans: per a qui? Cadascú pot tenir una manera excel·lent de solucionar un conflicte, o com resolguis un conflicte pot ser no excel·lent, però l’has resolt.

El rol del professorat

A l’escola tradicional, on el professor és l’única font del coneixement i on l’alumne té un paper passiu, les tasques del primer son reduïdes i sempre les mateixes: explicar els continguts a classe a partir del llibre de text; demanar deures, per l’endemà corregir-los; demanar treballs amb els quals, normalment, l’alumne no aprèn res; i preparar i corregir els examens. Aquest model de professor seria el que Alec Couros anomena Typical Teacher Network i és aquell que només aprofita informació del currículum, d’altres professors, dels medis de comunicació, de la comunitat i d’arxius que troba a la xarxa per a reciclar-se i per a preparar els materials dels alumnes.

Amb l’introducció de les noves tecnologies a la vida diaria tant d’alumnes com de professors, i volent redirigir l’educació cap a l’escola constructivista, el rol del professor canvia; ara ja no és el protagonista en l’aprenentatge sinó un guía en l’educació dels alumnes. Amb aquest canvi es podría pensar que el professor haurà de treballar menys per a preparar les classes, però passa precisament tot el contrari: amb l’introducció de l’escola constructivista i de les TIC a les aules el rol del professor es fa més complex. Aquest model de professor seria el que Alec Couros anomena The Networked Teacher i és aquell que no només agafa informació de tots els elements referits en el cas del Typical Teacher Network sinó que s’interrelaciona amb ells i, a més d’amb ells, amb totes o moltes de les possibilitats que li ofereixen les TIC –a la entrada de blog “Teaching in Social and Technological Networks”, en Simons ens explica les tasques dels “nous professors”-. El Networked Teacher fa que els alumnes també participin de tots aquestos recursos, enriquint així els materials per a l’aprenentage; i és que no podem desaprofitar el coneixements tecnonlògics que tenen els alumnes avui dia, perquè la tecnologia, a més de per l’oci, també serveix per aprendre.

http://instagram.com/p/uSs2jvsVXY/

El pedagog italià Francesco Tonucci, qui va donar una conferència molt interessant el passat divendres a la UIB, diu que manar deures –una de les feines típiques del professor tradicional- per a fer a casa és un motiu de desigualtat, ja que no tots els alumnes tenen una familia que els hi doni suport educativament. Així, el professor haurà de perdre aquesta tasca, però, com hem dit, rebrà moltes altres, degut a que les classes hauran de ser més dinàmiques, amb més temps per a la pràctica, fins ara reservada en forma de deures –en la majoria dels casos- per a les hores extraescolars.

Crec que un error d’aquest nou plantejament és pensar que tots els alumnes tenen un ordinador a casa seva, tenint en compte que hi ha més de dos milions de nens a Espanya que viuen sota el llindar de la pobresa. No estic diguent que un professor no hagi d’estar preparat “tecnològicament”, dic que hem d’estar preparats per a afrontar diferents situacions, i a totes elles hem d’assumir la complexitat del rol docent. No només hem de pensar que el rol del professor consisteix en posar-se al dia sobre les noves tecnologies –la tecnologia es només un dels tres pilars bàsics del model TPACK que varem veure a classe- sinó que ser professor avui dia implica tot el que diu en Santos Guerra a la seva entrada de blog “Ser docente (I)”.

Finalitats de l'educació

Durant aquestes dues setmanes de classes que portem al màster, gairebé a totes les assignatures hem parlat de la necessitat d’enderrocar l’escola tradicional –que tots coneixem- per donar pas a una escola de caire constructivista; una escola menys selectiva i propedèutica, on tots els alumnes puguin aprendre a viure en societat i a ser individus crítics, amb poder de decisió, i on el professorat prengui la funció de mer orientador de l’alumnat en el seu camí cap a la pròpia realització personal de cadascun.

Aplicar el model constructivista ve acompanyat de diverses dificultats, ja que no tenim al país els medis necessaris –professorat preparat, suficients centres, etc.- degut a que tampoc tenim l’interès dels que governen –la prova està en la LOMCE, que significa un pas enrere respecte al que ja teniem, i en la seva necessitat de llevar l’assignatura d’Educació per a la ciutadania i els drets humans-, perquè una societat “educada” és molt més difícil de gestionar que una societat “d’ovelles”. Dit això, vull aclarir que, malgrat tot, pens que la nostra no és una societat d’ovelles –som “uns parats”, però no ovelles-, i, per tant, les famílies i l’educació han demostrat que estan preparades per formar individus crítics. De totes maneres, està clar que no ens hem de conformar amb el que tenim i hem d’intentar aconseguir un sistema educatiu que arribi a tots els alumnes –com pretèn l’educació inclusiva, que suposadament ja funciona als nostres centres-. 

Quan en Zabala diu que “la escuela se ha reducido a un simple instrumento [...] en el camino hacia la universidad” (2007:22-23) té raó i, de fet, molta gent fa una carrera universitària perquè és el que toca, perquè socialment està ben vist –per la importància que li donem als sabers teòrics-, quan, potser, en realitat saben que per arribar a allò que es volen dedicar en la vida no calen estudis superiors. 

http://instagram.com/p/uDmwoZMVco/

D’altra banda, no comparteixo amb en Zabala (2007) que totes les competències apreses a l’escola hagin de ser útils –en aquest cas, gairebé tota la literatura, per posar un exemple, quedaria fora del curriculum i, sincerament, crec que la cultura general i l’incentiu a la passió per la lectura és molt important al món on vivim- ni aquest discurs que fa de vegades sobre formar professionals obedients i submisos, al més pur estil nord-americà –potser no és el seu objectiu dir això, però així ho transmet-. Això darrer xoca amb el que jo tenia entès que voliem: volem formar –i ho repeteixo un cop més- inividus crítics, lliures, que sàpiguen enfrontar-se a la vida i que tinguin poder per a decidir el que volen; no volem que tothom pensi de la mateixa manera i que la població es converteixi en un exèrcit al servei dels poderosos. 

Com que ens estem formant per ser professors ara tenim una gran responsabilitat –més- a sobre i hem de lluitar per a que es doni la trasnformació real de l’educació, posant el nostre gra de sorra. Un bon pas per començar és plantejant-nos, d’entrada, què volem com a professors. 

:)

Hola!

Amb aquesta entrada queda inagurat el meu blog d l'assigantura de Processos i contextos educatius. Aquí aniré reflexionant sobre el que aprenguem amb la professora Gemma Tur i espero que sigui una experiència ben profitosa.

Abans de res, em presentaré ràpidament: el meu nom es Alba, soc llicenciada en Filologia Hispànica per la Universidad Complutense de Madrid -a més estic acabant un màster d'Estudis fònics pel CSIC- i, com és evident, m'he matriculat en aquest màster per intentar ser professora algún día -dic intentar perquè tots sabem que ara no és fàcil aconseguir una plaça-.

Na Gemma va parlar l'altre dia de la necessitat de transformar el sistema educatiu i que una eina necessària per fer això són les noves tecnologies. Potser sí s'ha de reformular una mica el sistema educatiu, però crec que els bons professors que a més de fer-te memoritzar també et fan pensar i aprendre ja existixen -i no crec que siguin només els que m'he trobat jo- i crec que hem d'aprendre molt d'aquesta gent i, al menys jo, donar-lis les gràcies; perquè si no fos per ells, jo no siria qui soc ni m'interesaria ara el món de l'educació. Dels professors que, com diu el company Toni Sánchez-Tirado al seu blog, ens han fet repetir les lliçons com a "papagayos", per suposat, no hem d'aprendre una altra cosa més que això no pot continuar passant a les aules. 

El error del sistema educativo de l'il·lustrador polonès Pawel Kuczynski.

Personalment, crec que no es necessari posar davant dels adolescents un ordinador per guanyar la seva atenció i interès, i que es poden fer classes on s'aprengui i on es disfruti amb un foli i un bolígraf; tot depèn del professor i dels seus recursos. Està clar que les noves tecnologies són un recurs més que s'ha de tenir en compte, però no hem de perdre el nord i aferrar-nos a elles com si fossin infalibles. Potser algú pensa que estic exagerant, i jo ara no puc parlar massa del sistema educatiu de Balears perquè els darrers vuit anys he viscut a Madrid i ara mateix conec millor el sistema d'aquesta comunitat que el de la nostra, però precisament a Balears crec que l'hemeroteca del darrer any em donarà la raó si dic que exagerada és l'obsessió que es té ara amb l'anglès, i d'altra banda, en el cas de Madrid al menys, amb les noves tecnologies: a cada institut volen tenir un ordenador per alumne, una tablet per alumne, una llançadora espacial per alumne... De veritat cal? Està bé poder accedir amb més facilitat que abans a una pantalla on veure un vídeo, però com he dit, no hem de perdre el nord. Es veritat que les TIC estan presents a la nostra vida diaria, però com elles, ens envolten moltes altres coses que no em d'oblidar, com per exemple el medi ambient, a la que tant perjudica el ràpid avanç de la tecnologia, com ja comenta la companya Carme Ramis al seu blog.

Tot i que el paràgraf anterior sona a que estic completament en contra d'aplicar les TIC a l'educació, no és així, i estiré encantada d'aprendre nous recursos a aquesta assignatura de Processos i contextos educatius. Poca cosa més a dir... Benvinguts i comencem!