#edubateMA

Quan, el primer dia de classe, na Gemma ens va dir que per a la seva assigantura haviem de fer servir Twitter i Instagram em vaig espantar; jo no havia utilitzat mai cap de les dues eines i tampoc sentia cap curiositat per elles. La veritat és que les primeres experiències varen ser una mica estressants ja que tardava mitja hora en twittejar qualsevol cosa i vaig haver de demanar a la meva familia que em deixés descarregar-me l’Instagram als seus mòbils, perquè el meu no té suficient memòria. Per sort, amb pràctica tot es domina, sempre tens algú prop que et deixa fer servir el seu mòbil per fer una foto i tenim professors que diuen veritats com a punys: 

No hi ha cap dubte de que Twitter és una molt bona eina per seguir l’actualitat en educació i, gairebé, en qualsevol tema. Els alumnes no poden viure al marge d’aquesta eina –perquè neixen ja amb les TIC sota el braç, com mostra el següent video- tan valuosa i nosaltres hem d’ensenyar-lis a aprofitar-la i a utilitzar-la amb responsabilitat. De totes maneres, per jo és massa informació la que et proporciona Twitter. Quan de temps al dia has de dedicar al Twitter per seguir tots els temes que et poden interessar? Molt, i quan es té una capacitat d’abstracció elevada això té molt de perill –ho dic pels alumnes i per jo-.

   

En realitat, jo diria que m’han ajudat més les classes del màster que Twitter a ser conscient dels debats en educació, però Twitter té una cosa molt positiva i és que reuneix molt bé la informació per camps gràcies al sistema de hagtags i al seu caràcter obert; de manera que, en el nostre cas, ens facilita la recerca d’experiències educatives interessants, de professionals de l’educació i de materials, com per exemple: 

En quant a l’Instagram, com a futura professora de llengua, em va agradar la proposta de na Gemma de demanar als alumnes que facin fotos als escrits que trobin amb faltes d’ortografia. A més, crec que a les assigantures de Socials i Naturals es poden fer moltes activitats a través d’una eina com Instagram, i aquestes seran atractives i profitoses per als alumnes perquè els alumnes estiran treballant la matèria en qüestió; l’aplicació d’aquesta a la seva realitat, al món que els envolta; i la seva creativitat, que tant deixa de banda l’educació secundària actual i que tant important és –crec jo- per a l’èsser humà.

http://instagram.com/p/v0TDmZsVXd/

Potser les fotos que he fet per al bloc han estat una mica forçades, però crec que sempre han tingut relació amb algún aspecte tractat al text. A la primera entrada de totes, la que parlava de les finalitats de l’educació, volia fer una foto a una ovella perquè parlava de que l’Estat prefereix una societat d’ovelles que una societat educada. Em semblava que podia ser una foto original –perquè no sortirien llibres ni ordinadors- i metafòrica, però aquell cap de setmana es veu que es varen amagar totes les ovelles que hi ha prop de ca meua; cap d’elles volia debutar a Internet.

Després d’aquesta experiència tan enriquidora amb Twitter i Instagram, puc dir que crec que tenen un ús educatiu molt interessant que pot conduir a que els alumnes s’interessin per les noves tecnologies d’una altra manera, ja que veuran que poden aprendre molt a través d’elles. A més, segurament ens guanyarem a un parell –pagès- d’alumnes més de cada grup-classe només pel fet d’ampliar els horitzons de l’educació. Tot i això, segueixo insistint –ja vaig parlar d’això a una altra entrada- en el fet de que potser no tots els alumnes tindran al seu abast un mòbil on puguin descarregar-se l’Instragram -o un mòbil tan sols- ni un ordinador. És important tenir això present i no crear dependències ni complexes –per no tenir un mòbil tan bo com el de la resta- en els adolescents.

Després de tot això, només queda dir:

L'avaluació

A quart d’E.S.O. vaig tenir un professor de Geografia i Història que no avaluava com la resta dels professors que havia tingut fins al moment. Aquest ens explicava la història mundial del segle XX d’una manera molt amena, relacionant els continguts amb el món actual –de fet, teniem com a deures per casa veure cada dia el telediari- i, sempre que era possible, explicava sobre mapes. A cada classe aquest professor dedicava un temps a fer preguntes, que haviem de contestar en veu alta, del que haviem vist als telediaris i del que haviem vist fins el moment de temari. Per contestar podiem buscar al llibre, però clar, cada vegada hi havia més material i havies de saber de què estava parlant per poder anar a les pàgines on podies trobar la informació. La qüestió és que per repetició acabavem recordant una gran quantitat de continguts, dels que jo avui dia encara record una bona part, i que feia una classe molt participativa i molt inclusiva, perquè fins i tot els estudiants menys brillants acadèmicament s’interessaven per l’assignatura i s’esforçaven en intentar contestar moltes preguntes per arribar al minim de positius per a aprovar l’assignatura -i aprenien-. Potser aquesta no és una gran metodologia, però és diferent al que jo estava acostumada i en aquell moment, en que jo tenia 16 anys i sabia encara menys de pedagogia del que sé ara, em va semblar una revolució descobrir que existia una alternativa als examens, que tan poc m’han agradat durant tota la meva vida.

http://instagram.com/p/vJKrQ8MVQq/

En aquest màster estam aprenent i aprendrem noves metodologies i formes d’avaluar, i davant d’aquesta perspectiva em sento animada, perquè soc la primera que desitja la caiguda del protagonisme del examens en l’educació. El mètode que estam posant en pràctica a aquesta assignatura, l’eportafoli, en un principi em va espantar una mica perquè jo mai havia seguit ni escrit cap bloc, però a base d’escriure cada setmana i de comparar-ho amb altres mètodes d’aquest mateix màster, m’ha convençut. He de dir que segueix sense entusiasmar-me escriure un bloc, però com a mètode d’avaluació em sembla interessant –especialment per les tres funcions que pot tenir un eportafoli, de les que parla en Jordi Adell (minut 5:15)-  i molt profitós –pel que ja varem parlar a una entrada anterior, de que l’educació, a més de per l’oci, també serveix per a aprendre; i aquest pot ser un dels camins-, a més de que s’estalvia paper, que falta en fa.

https://www.flickr.com/photos/26847486@N05/5287178509/in/photolist-7VLfe1-8hi2ar-4TxNW6-7x4SkM-94daYa-9e6Pvo-892qm7-9UdKTi-9tYLcc-9PmhGm-7Fs98z-7wnNp9-naipaE-5VXBdg-aXofxr-GMXQi-8b8Ffs-b7Re2D-9bbVwt-dHBNGf-njMZEQ-98kAyM-6rZ6Dg-5w6qPe-6msWVv-9Rzonf-nqLu7B-9PUpqg-2tsye-4MZyTF-7yhueE-4Qfhjs-ndCG2b-9AEkHm-888bbH-9QhtDc-aETdgM-nLQpAV-6ssJgm-9bMXSZ-84Vpn5-4TGBcn-bBUBX9-bCtPgw-b53vaK-9UnRWS-kEwdLg-88E2L9-8XSeFB-4SzSoZ

Com a futurs professors, si el nostre objectiu serà ensenyar per competències, hem de deixar enrere l’avaluació tradicional per a que l’escola deixi de ser, com diu en Zabala (2007), “una carrera de obstáculos en la que lo sustancial no es el contenido de aprendizaje, sino aprobar los examenes”. 

Aprendre per competències

Divendres passat, a l’assignatura de Característiques Organitzatives i Curriculars de les Etapes i dels Centres, varem fer algunes de les exposicions del treball grupal i varem veure que en el camí per a arribar a la tan anhelada inclusió, la integració havia estat un pas previ necessari. De la mateixa manera, en Zabala veu en l’educació tradicional un pas previ a l’ensenyament per competències i diu que la feina feta fins ara ha estat “bona i necessaria”; el que toca ara és anar avançant pel camí per a apropar-nos cada vegada més a l’ensenyament que avui dia considerem òptim. 

L’aprenentatge per competències està a l’ordre del dia, i per això ja trobem fins i tot montatges d’humor al voltant d’ell:

   

Partint de la definició de competència d’en Zabala (2007), que varem veure a l'entrada anterior, veim que existeix una estreta relació entre la significativitat de l’aprenentatge i les competències: l’aprenentage és més significatiu quan és possible aplicar-lo en diferents contextos i pot ajudar a millorar la interpretació o la intervenció en totes aquelles situacions en que sigui necessari. 

Com que no podem preveure totes les situacions amb les que es trobaran els alumnes al llarg de la seva vida, ensenyar per competències té l’objectiu de que aprenguin esquemes d’actuació i la seva selecció i posada en pràctica en diferents contextos generalitzables. Això, precisament, es treballa a dues de les activitats que vaig comentar a l’entrada anterior que varem fer amb una professora. En Zabala (2007) ens diu que les estratègies d’entrenament de molts d’esports d’equip ens poden ser útils per a comprendre les idees generals sobre com ha de ser l’ensenyament de competències i el paper que en ell tenen els esquemes d’actuació i que, per a que un alumne arribi a ser competent, l’ús dels esquemes d’actuació hauran de ser estratègics, es a dir, que no és possible ser competent si l’aprenentage dels components ha estat només mecànic; els alumnes han de saber aplicar en cada cas l’estratègia més adient. 

Diu en Zabala (2007) que un ensenyament de competències per a la vida exigeix la creació d’una àrea específica per a tots els components de caràcter metadisciplinar, que permeti la reflexió i l’estudi teóric i, al mateix temps, el seu aprenentatge sistemàtic en totes les àrees. Altra possible solució que proposa és que totes les àrees «s’impregnin» de manera transversal dels continguts de caràcter general relacionats amb tòpics no disciplinars. Nosaltres, analitzant a classe els objectius d’etapa del currículum, varem veure que en la teoria això s’hauria d’estar fent ja, peró en Zabala (2007) comenta que en la pràctica aquestos objectius queden molt limitats perquè no son continguts avaluables. De totes maneres, com vaig dir a la meva entrada anterior, crec que pel mer fet de viure estam aprenent competències perquè una persona no viu aïllada i té persones al seu voltant de les que pot aprendre; i avui dia els alumnes passen moltes hores a l’institut i estan en contacte amb professors, i nosaltres, com a professors, som models amb pates per als alumnes. 

En Zabala (2007) parla de que és necessària l’existència d’un espai per a la reflexió sobre allò que s’aprèn dins de l’horari escolar. Jo estic totalment d’acord amb això i sé que és molt útil, perquè a les classes d’idiomes això ja es fa. Pot semblar que no té res a veure una classe d’idiomes amb una classe d’institut i, evidentment, són situacions d’ensenyament diferents, però les classes d’idiomes han patit també l’escola tradicional i han donat el salt a noves metodologies més funcionals, on de veritat s’aprèn a parlar una llengua. Crec que no hauriem de donar l’esquena a això, perquè potser podem aprendre molt del seu camí. Soc completament conscient de que les escoles d’idiomes són molt més lliures, no tenen la pressió d’un currículum tan carregat i no es tracta d’educació obligatòria; però en el punt que ens trobem crec que hem d’aprofitar una metodologia alternativa que pugui portar a aprendre per competències. No parlo a nivell de tot el sistema perquè els pedagogs han teoritzat ja molt sobre aoxò i tenim les limitacions polítiques i socials; parlo de que potser a nivell individual, de voler aportar el nostre gra de sorra, podem prendre nota de cara a les nostres classes. 

Una altra banda on m’he trobat que es dedica un espai a la reflexió és a Cuba. Com es veu a l’artefacte, que és una fotografía d’una fotografia que vaig fer allà d’un horari d’una escola de primaria, hi ha un temps dedicat al debat i a la reflexió. No ocupa molt de temps, però ja és més del que tenim aquí.

http://instagram.com/p/u7v5mWsVYI/